En aquests temps de banderes i exhaltació de les diferències, és un bon moment per recordar que la literatura, sobretot la poesia, és un llenguatge universal on tot i tothom hi té cabuda. Aquesta universalitat, a més, no està renyida amb el més íntim de cada individu. Un bon exemple és aquest poema de Miquel Martí i Pol (1929 - 2003), un dels poetes més populars i estimats de Catalunya. La franquesa amb la que ens parla (casi sembla que ens xiuxiueja), la cadència dels versos simples i mesurats, no resta ni un gram de la grandesa del seu misstage, incorruptible i diàfan i a la vegada tan poètic. Hem de disfrutar i agrair la veu clara dels poetes.
He heretat l'esperança
He heretat l’esperança dels avis
i la paciència dels pares.
I de tots dos, els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M’han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i per mi és com si el món sencer
girés entorn de l’eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.
fantàstic poema.
javi.
encara que no soc català, sempre que llegeixo a Marti Pol em sembla estar llegint a un home somrient. m'agraga el poema, una part mes intima i interior i l'altre mes poètica amb una veu molt mes general i col·lectiva. es un poema molt economico però que diu molt i sobretot molt clar.
salut
esteban
Publicar un comentario