Dotze poemes de Feliu Formosa

Semblança es uno de los poemarios más reconocidos de Feliu Formosa. Es un libro que extraña al principio ya que consta de quince poemas, pero cada uno de ellos se compone de una prosa poética (en mayúsculas), una cita de Pedro Salinas y un poemas en decasílabos que hace referencia a la cita. Otro ejemplo más de la versatilidad de Formosa. Además, es uno de esos libros que se pueden leer como una unidad, yo diría que es recomendable leerlo (si se puede mantener la tensión) de un tirón, ya que presenta una evolución interna con respecto al tema amoroso muy sugerente. Para ilustrarlo en el post de hoy pondremos el primer poema del libro y en el post del mes que viene el último.
Pero no adelantemos acontecimientos, primero disfrutemos del de este mes. No es Formosa un poeta fácil de leer, tal vez hay que leerlo dos veces para apreciar la extrema carga melancólica que destilan sus ponderados versos. Sin embargo, una vez el concepto ha penetrado en el lector, éste descubre la rotundidad y la indiscutible madurez del poeta.


I

CIUTAT AMB RIU SOTA EL SIGNE DE LA VERGE LES MEVES MANS SOBRE ELS TEUS PITS ENTRE EL LLI DE LA TEVA BRUSA BLANCA I LA LLANA GRISA DE LA TEVA JAQUETA D'HIVERN S'ESCALFEN CIUTAT PER AL RETORN QUE ÉS SEMPRE UNA ALTRA PERÒ M'ENVIA DES D'ALGUN RACÓ EL MISSATGE QUE ESPERAVA DES DEL TEMPS COMÚ QUAN EM PASSEJO VORA EL RIU AMB L'ENYOR QUE SEMPRE VE DE LES BARCASSES ATURADES ABANS DE LA RESCLOSA.

Vivir, desde el principio es separarse.

Són rogencs el palaus i mansions
enmig del verd dels roures i els avets:
imatges fixes del qui se'n separa;
aromes i atmosferes que se sumen
al país nòrdic on no em quedaré.
Aquest va ser el principi. Hi ha paranys
en els camins que crèiem opcions
i aboquen en absències. Paranys
com els del pensament, que en aparença
també té tants camins. Tot ens separa
de tot; tot és anar-hi i allunyar-se'n.
Veig encara, entre el verd, el roig estadi
amb fantasmes dels quals em sento lluny,
i escric postals, cartes i telegrames
amb jeroglífics que potser serveixen
perquè els resolgui algú i un amor neixi.
Ho faig com el qui viu la seva absència
i l'assumeix, perquè vivim per viure
aquest estrany moment de retrobar-nos,
perquè vivim per ell i se'ns atorga
a fi que descobrim fins a l'arrel
(enmig del verd dels roures i els avets)
l'absència que acabarà imposant-se.